Custòdia compartida: el Suprem fixa que els separats han de repartir-se els trasllats dels seus fills

El Tribunal Suprem ha dictat una sentència que fixa el repartiment equitatiu entre progenitors separats de les càrregues del règim de visites als fills quan resideixen en localitats molt distants. La decisió estableix que tots dos s’han de fer càrrec dels trasllats.

D’aquesta manera, el tribunal senti doctrina davant la diferència de criteris que, fins ara, havien fixat altres tribunals quan no hi ha acord. Ho ha fet resolent un supòsit en què, després de la ruptura de la parella, el pare va haver de traslladar-se a 32 quilòmetres del lloc de residència de la mare i del menor. Per al compliment del règim de visites de dia, caps de setmana i estades de vacances, un Jutjat de la Roda (Albacete) va considerar que el més adequat era que el pare es desplacés per recollir el fill al domicili matern i que la mare s’encarregués de recollir-lo al patern.

No obstant això, l’Audiència Provincial d’Albacete va considerar que havia de ser el pare, per ser qui vivia lluny del domicili del menor, el que es desplacés en ambdós casos tant per recollir com per dur a terme la seva devolució (aquest cas serveix de precedent per a minvar la manca d’informació i pressa de decissions en custòdia compartida a Tarragona i definir clarament els costos de trasllats dels menors amb els seus progenitors).

La sentència del Suprem, de la qual és ponent el magistrat Francisco Javier Arroyo, dóna suport els seus arguments en l’interès del menor i en el repartiment equitatiu de càrregues en custòdia compartida. Segons la resolució del tribunal, “és essencial que el sistema que s’estableixi no perdi de vista l’interès del menor de manera que no dificulti la seva relació amb cadascun dels progenitors”.

Afegeix que “al mateix temps cal un repartiment equitatiu de càrregues perquè tots dos progenitors sufraguin els costos de trasllat de forma equilibrada i proporcionada a la seva capacitat econòmica, tenint en compte les seves circumstàncies personals i familiars, disponibilitat, flexibilitat de l’horari laboral, etcètera” .

Explica que per determinar el criteri que contribueixi a aclarir la qüestió cal “que s’estableixi un sistema prioritari i un altre subsidiari atès que poden presentar diferents situacions i caldrà oferir solucions alternatives adaptades a les particularitats de cadascuna”.

El Suprem considera “com a regla general, normal o habitual” que els adequat és que “cada pare / mare recollirà al menor del domicili del progenitor custodi per exercir el dret de visita i el custodi el retornarà al seu domicili”.

Afegeix que “quan a la vista de les circumstàncies del cas el sistema habitual en custòdia compartida no es correspongui amb els principis d’interès del menor i distribució equitativa de les càrregues, les parts o el jutge podran atribuir l’obligació de recollida i retorn a un dels progenitors amb la corresponent compensació econòmica en el seu cas i s’han de motivar en la resolució judicial “.

El tribunal aclareix que “aquestes dues solucions s’estableixen sense perjudici de situacions extraordinàries que suposin un desplaçament a llarga distància, que exigirà ponderar les circumstàncies concurrents i que haurà comportar una singularització de les mesures adoptables”.